3 destinacions slow per a viatgers exigents: Granada, Tarragona i Vitòria

Destinacions properes, un turisme que fuig de la massificació, que dedica temps de qualitat a les visites, i una pressa que es converteix en calma: vet aquí la nova realitat que ens ha portat la pandèmia. Et proposem conèixer tres destinacions slow per a
viatgers exigents: Granada, Tarragona i Vitòria.

“Si avui és dimarts, això és París. O Ginebra. O potser Budapest? Ves a saber! Feia tants dies que anàvem amunt i avall que semblava que necessitaríem unes altres vacances per descansar del cansament acumulat en les vacances…” Aquesta escena, que amb la covid-19 s’ha esfumat, és als antípodes de l’slow travel, el turisme lent, una manera de pensar l’oci viatger que va néixer a Itàlia com a derivació de l’slow food, aquella tendència que busca recuperar les receptes autèntiques, els productes de km O i els plats preparats amb el temps de cocció just, el que toca, ni més ni menys.

La variant turística aposta per evitar la saturació i per dedicar temps de qualitat a les visites, fins i tot per “perdre’l”, el temps, xerrant amb els habitants d’allà on anem. Oi que sona bé?

foto: Gonzalo Azumendi /getty

Granada, cruïlla de civilitzacions

Les aglomeracions han desaparegut per motius obvis de l’Alhambra, que fins no fa gaire era un dels monuments més visitats del món. Només per aquest motiu ja val la pena desplaçar-se fins a l’antiga capital andalusí, tot i que, francament, d’excuses per conèixer-la i viure-la ens en sobren.

De planta compacta, encabida entre diferents altures que són com un tornaveu de Sierra Nevada, Granada es gaudeix a peu, vagarejant sense presses per pujar les costes del barri de l’Albaicín, que ens enlluerna emblanquinat i que necessàriament hem de trepitjar si volem obtenir la panoràmica més fotogènica de l’Alhambra, la del mirador de San Nicolás.

Si anem amb ritme relaxat, no ens hauria d’estranyar que algú, a mitja pujada, tingui pietat de nosaltres i ens convidi a fer un traguet d’aigua en un dels famosos cármenes, les finques privades del barri que tenen, a l’interior, un preciós jardí. Ben diferent és l’estil del Sacromonte, el barri que limita amb l’Albaicín i que algú va definir com el que tenia més “duende” per metre quadrat. Allà podrem sadollar la curiositat que inspiren les seves conegudes i suggeridores cases-cova.

En contrast amb aquest encís popular, hi ha una altra Granada que és tota opulència i ornament, en la qual trobem, per exemple, la catedral, una simfonia d’estils entremesclats, mestissos, que va començar sent gòtica sobre les restes de la Gran Mesquita Nassarita i va acabar rematada amb una portalada barroca i un absis cobert d’or.

Però si parlem de monuments que ens deixin corpresos, l’Alhambra és sens dubte el que guanya. Construïda al segle XIII, hi trobarem l’Alcassaba i els anomenats Palaus Nassarites, dues de les millors mostres de l’art àrab al món. Després d’un passeig refrescant pels jardins del Generalife, ja només ens faltarà perdre’ns per les botigues de l’Alcaicería. L’olor d’encens ens guiarà fins a l’indret.

Tarragona, història viva i essència mediterrània

La ciutat de Tarragona ho té tot per convertir-se en una de les meques de l’slow tourism. Té una situació privilegiada, tot just al costat del mar, que no només li permet disposar d’extenses platges de sorra fina i daurada per fer un bany o passejar-hi fins a arribar al Balcó del Mediterrani –un esplèndid mirador obert al mar–, sinó que també li posa als peus un rebost de fruits de la mar que fan una saborosa aparició en forma de guisats i arrossos al Serrallo, el tradicional barri dels pescadors.

foto: Petter Unger/getty

Però, per damunt de tot, Tarragona és hereva del seu passat i viu amb orgull el Patrimoni UNESCO que conforma el conjunt de restes romanes disseminades per tota la ciutat i que sorprèn el viatger en fer-li descobrir una civilització mil·lenària.

No obstant això, i a diferència de moltes altres destinacions on els jaciments arqueològics i els edificis clàssics només es visiten com a monuments, aquí es viuen en la quotidianitat. Pensem, per exemple, en l’antic Fòrum Provincial de Tàrraco, un gran conjunt on es dreçaven temples, la basílica, escultures i locals comercials.

Les restes de tot plegat avui estan disseminades en dues grans places, disposades de manera que és possible prendre un aperitiu en una de les terrasses just al costat d’una columnata romana. Aquesta singularitat fa que les ruïnes mostrin una animació impossible de trobar en altres llocs.

L’empremta romana també la trobem a l’interior d’alguns restaurants del centre, en forma de voltes de mig punt, o també a l’antic circ, on avui dia encara és possible dinar o comprar als comerços que els seus arcs mil·lenaris acullen.

Seguint la mateixa lògica, a la part medieval de la ciutat, que envolta una catedral que imposa per estar situada a la part alta d’una escalinata que li proporciona una perspectiva ben singular, s’hi conserven botigues que ja existien al segle XVIII. Per exemple, Casa Corderet, la botiga més antiga de Catalunya, que va obrir les portes el 1751 i des de llavors sempre ha estat una cereria.

I és que la ciutat sembla que no tingui pressa per arribar al futur. Fins la Rambla Nova, on es concentren la majoria dels comerços que estan de moda, té 150 anys d’història.

foto: Eider Bernaola & Daniel Llano/Ay. Vitoria-Gasteiz

Vitòria-Gasteiz, la ciutat blanca

La capital d’Àlaba fa molts anys que és coneguda i reconeguda, en tota justícia, per la seva excel·lent qualitat de vida. I n’hem de buscar l’explicació sobretot en el traçat de la ciutat, començant pel peculiar nucli antic medieval i seguint després per l’anomenat Ensanche Romántico i la ciutat nova, que es considera un model d’urbanisme.

Però anem a pams. Primer de tot, mirem cap al nucli gòtic, conegut per la seva forma d’ametlla, un perfil dibuixat per una sèrie de carrers concèntrics que envolten el turó del Campillo. Aquí destaquen temples notables com la catedral de Santa Maria i les parròquies gòtiques de Sant Pere, Sant Miquel i Sant Vicenç, acompanyades d’un bon nombre de cases-torre i palaus blasonats que contribueixen a donar-li personalitat.

La catedral va passar per una restauració que es va allargar en el temps, ja que el conjunt forma part de la primera fundació de la ciutat. Quan sortim del barri, anem de cap a la plaça d’España i Los Arquillos. Zona de transició entre la ciutat medieval i la moderna, al costat d’aquesta plaça neoclàssica hi destaca el conjunt de Los Arquillos, edificis escalonats amb arcades als baixos que, en variar gradualment d’alçada, permetien salvar el desnivell entre la part nova i l’antiga.

Així, el barri medieval s’acosta sense dificultats a la plaça de la Virgen Blanca, que marca l’inici de l’Ensanche Romántico i que acostuma a ser lloc de celebracions ciutadanes. L’enderrocament de les muralles a mitjan segle XIX va permetre, com en tants altres llocs, l’expansió de Vitòria-Gasteiz. L’Ensanche destaca per les cases de miradors blancs i balcons de forja, que podem contemplar sense problemes al voltant del carrer Dato i la seva zona de vianants.

I si després de tant explorar ens agafa gana, no hi ha res com tastar un bon plat de faves de Vitòria, que juntament amb les mongetes de Tolosa i els pebrots de Gernika formen la tríada d’estrelles de la taula tradicional basca. Per a després de dinar, una partideta de cartes amb els veïns: per algun motiu hi ha a Vitòria el cèlebre Museo Fournier de Naipes.

Font: Revista RACC per Josep M. Palau Riberaygua

Deja un comentario

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *