Les 10 finals més espectaculars de la F1

Tags:,

La F1 és competició, passió i emoció. I sovint aquesta emoció es desborda amb finals que passen a la història. Són curses que s’han decidit en l’última volta, de vegades en l’últim revolt. Recollim deu finals històriques dels darrers 45 anys que ens recorden que no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat.

D’aquí a tres anys, la F1 celebrarà les mil curses puntuables d’ençà que el 1950 es va disputar el primer campionat de la categoria reina de l’automobilisme. N’hi ha hagut de ben mogudes i d’altres quietetes; d’accidentades i de polèmiques. Repassem deu curses emblemàtiques resoltes en l’últim sospir i sabent que la que es viurà al Circuit de Barcelona-Catalunya el proper 13 de maig pot ser una de les que es guanyi el títol de passar a formar part de la història de l’automobilisme en majúscules.

Brasil 2008 | Dos campions

El mundial del 2008 ocupa el primer lloc per l’emoció de tenir dos campions: Lewis Hamilton, l’oficial, i Felipe Massa, que ho va ser durant mig minutet, abans no va creuar la meta el pilot de McLaren. En una cursa passada per aigua, l’ídol local de Ferrari va fer el que havia de fer, guanyar. En l’últim gir, Hamilton les va veure de tots colors perquè només era sisè, un resultat insuficient per a ell. Però en l’últim revolt Timo Glock ranquejava i Lewis el va avançar gairebé sense adonar-se’n. Així va sumar el puntet extra que va ensorrar el somni de Massa en el desenllaç més dramàtic de la F1.

Catalunya 2001 | Per acabar primer…

… primer, cal acabar. Ho sap prou bé Mika Häkkinen, que durant l’última volta del GP d’Espanya va quedar a l’estacada i va cedir la victòria a Michael Schumacher. El McLaren i el Ferrari dels dos últims campions del món van protagonitzar un tens estira-i-arronsa al Circuit de Barcelona-Catalunya, però en la segona tanda d’aturades Häkkinen va desbancar el seu rival. Tenia el triomf al sarró, fins que en l’últim gir va notar que l’embragatge havia dit prou. Faltava menys d’un quilòmetre quan un incrèdul Schumacher va heretar la victòria.

França 1979 | Qui dius que va guanyar?

Ningú no recorda qui va vèncer a Dijon el 1979. Per a desgràcia de Jean-Pierre Jabouille (Renault), la lluita del seu company René Arnoux i Gilles Villeneuve (Ferrari) pel segon lloc va ensorrar el seu nom en la indiferència. Arnoux encalçava el Ferrari i el va superar quan faltaven tres voltes. En el penúltim gir, però, Villeneuve s’hi va tornar, amb les rodes bloquejades. El clímax va arribar en l’última volta: emparellats, tocant-se, fora de la pista… René va recuperar el lloc, però Gilles va ser capaç d’esmunyir-se en una altra frenada inimaginable. Mentrestant, Jabouille creuava la meta…

Itàlia 1971 | Vist i no vist

Una centèsima va separar el vencedor, Gethin de Peterson. Segueix sent el marge més petit en una cursa de F1, i també l’arribada en grup més ajustada, amb Cevert, Hailwood i Ganley a rebuf. També va ser la cursa més ràpida de la història (242,6 km/h de mitjana) durant més de 30 anys. Hi va haver 25 canvis de líder entre 8 pilots, però el més murri va ser Gethin. Va entrar tercer en l’últim revolt i va aprofitar el rebuf de Peterson i Cevert per pispar-los la cartera sobre la mateixa línia de meta.

Japó 2005 | La remuntada

La pluja va sacsejar la graella de la cursa de Suzuka i, de retruc, va oferir una cursa sensacional. Kimi Räikkönen (McLaren) arrencava 17è i la seva remuntada va convertir el GP del Japó en la cursa del segle. A vuit voltes del final s’havia enlairat fins al segon lloc, a còpia d’estratègia i avançaments. El separaven sis segons del líder, Fisichella (Renault), reduïts a tot just una dècima a l’inici de l’últim gir. En una maniobra excepcional, Räikkönen el va avançar per fora en el primer revolt, en un final inversemblant després dels entrebancs de la vigília.

Jerez 1986 | Esprint desaforat

Després d’una aturada a boxs per una punxada, Nigel Mansell ( Williams) es va reincorporar a la pista a 20 segons d’Ayrton Senna (Lotus), amb Alain Prost (McLaren) entremig. Amb un ritme frenètic amb les cobertes noves, Mansell es va cruspir Prost, però Senna encara era lluny: prop de sis segons quan només faltaven dues voltes. En l’última, el marge era d’un segon i mig. Sortint de l’últim revolt, els dos bòlids es van posar en paral·lel, com si ara la cursa fos d’acceleració. Senna va aguantar el primer lloc per sols 16 mil·lèsimes. Una victòria que va contribuir a la llegenda que va esdevenir el brasiler.

Canadà 2011 | Quina moguda!

Primer va topar amb Lewis Hamilton; més tard va envestir Fernando Alonso, va punxar i va caure a l’últim lloc. Com és possible que en el darrer gir Jenson Button estigués empaitant el líder, Sebastian Vettel, fins a provocar l’error del vigent campió? Ho ha d’agrair a les nombroses neutralitzacions de la cursa. Quan faltaven cinc voltes ja era segon, a tres segons d’un Vettel que les havia encapçalat totes. Tret de l’última, quan Button li va clavar les urpes.

Mònaco 1982 | Salta la banca

En la penúltima volta, el líder Patrese (Brabham) va fer una virolla i va calar el motor. El van avançar Pironi (Ferrari) i De Cesaris (Alfa Romeo), abans l’italià no va reprendre la marxa aprofitant la baixada de la pista i que els comissaris el van empènyer per treure’l del mig. El podi semblava resolt, fins que en l’últim gir els bòlids italians es van aturar, el Ferrari amb una avaria elèctrica i l’Alfa sense benzina. Patrese se’n feia creus, però el vencedor de la cursa que ningú volia guanyar era ell.

Hongria 1997 | Un gir de més

A Damon Hill li va sobrar una volta per signar un triomf improbable. El vigent campió del món corria amb un equip modest, Arrows. Però a Hongria, Hill va superar Michael Schumacher (Ferrari). El seu marge va arribar a superar el mig minut quan faltaven només 12 voltes. Però el sistema hidràulic va començar a fallar-li. Encara bo que va portar el cotxe a la meta, però no va poder evitar que el pilot Jacques Villeneuve (Williams) l’avancés en l’últim gir.

Canadà 1991 | Doble cop

El domini de Nigel Mansell (Williams) a Mont-real era tan aclaparador que l’impulsiu pilot anglès va voler donar-se un bany de multituds abans d’hora; al capdavall, el seu avantatge respecte del segon classificat i arxirival, Nelson Piquet (Benetton), era de gairebé una volta, una eternitat. Però, ai las!, quan va començar a saludar el públic en el revolt més tancat, va oblidar reduir les marxes i el motor es va calar. Piquet va guanyar. Un doble cop en tota regla.

 

Font: Revista RACC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *